La Setmana dels Llibrets dels Carnissers

Els carnissers de Catalunya celebren a partir del 22 d’abril fins el 28 d’abril la Setmana dels Llibrets. Perquè de llibrets n’hi han de moltes classes… i els que fem els carnissers són únics, diferents i bons.

Us deixem la història que hi ha al fons del cartell.

La vertadera història de Sant Jordi (o no)

De dracs, sempre n’han existit, de més o menys grans, i si no recordeu els maldecaps que provoquen les nits d’estiu a les cases de poble. En èpoques pretèrites, els dragons eren més grassos, mercè a un clima menys caldejat que els feia més apetitosa la ingesta de carn.

El drac de Girona (Girona té de tot, i sempre millor que la resta, mal que no m’estigui bé dir-ho) era de mena pacífic, i en lloc de menjar donzelles com el seu parent de Montblanc, s’acontentava amb les botifarres de matança que li venia un carnisser de la contrada.

Per aquelles èpoques, la fusta anava cara, i els gironins, en lloc de fer les botifarres al foc, les deixaven assecar per a menjar-se-les com a fuet. Aquest estalvi d’energia era molt ben vist per les autoritats, que no havien de passar ànsia per la conservació dels arbres de la Devesa. Això sí, el maldecap era per als vells i esdentegats, que les passaven magres per a mastegar.

Tornant al drac, que presentava els mateixos d’halitosi de la seva parentela, coïa amb l’alè les botifarres la porta mateix de la carnisseria. El carnisser, negociant de mena, va demanar al drac que li deixés tastar la botifarra cuita. Vatua l’olla, quin canvi!! De seguit va contractar-lo per a què li cuinés les botifarres, i aviat va veure com la seva clientela creixia i creixia, captivada com estava amb el gust de la botifarra a la brasa de drac.

De tant bufar tot el dia, el drac agafà un d’aquells constipats de primavera que fan de mal curar, i començà a esternudar. Les botifarres li quedaven un pèl massa seques, estelloses i coriàcies, fins al punt que algunes se li cremaven i tot.

Coincidint amb la malaltia del drac, el futur Sant Jordi va baixar a Girona de la masia on vivia a la Garrotxa, a proveir-se de menjar. Entrà a la carnisseria, i demanà una botifarra a la brasa de drac. En aquell moment, no eren a la botiga ni el carnisser ni la seva dona, però el drac, educat i diligent com era, el va atendre i li’n va fer una a l’instant, amb la mala fortuna que esternudà i la hi deixà ben socarrimada. En Jordi (encara no era Sant), en fer la primera queixalada va perdre totes les dents, i d’un cop de geni començà a ataconar el pobre drac, que intentava explicar-li el cas i ja s’oferia a fer-li’n una altra.

En aquest punt, la història és confusa: uns diuen que el drac era de complexió dèbil i que s’ennuegà quan li coïa l’altra botifarra; uns altres, que tenia problemes de cor i era de mena espantadissa. La qüestió és que el drac caigué estès a terra a la segona plantofada, ben mort.

La imatge de Sant Jordi i la donzella, així doncs, no prové de Girona. L’única dona amb qui es veié el futur sant a la ciutat fou la dona del carnisser, que va ser la primera en tornar a la botiga. I de poc que no acaba malament, que de poc que en Jordi no perd la pell. Sort que en aquell moment entrava el Bisbe a la botiga, que se’n va fer el càrrec, i imposà una penitència exemplar al garrotxí. Veient l’aptitud amb què despatxava dracs al canyet, va manar-li que anés a purgar el seu crim a Montblanc, que allà tenien un drac fer de debò, que provocava malvestats a la vila.

I fou així com en Jordi guanyà la seva santedat: alliberà les donzelles de Montblanc de l’amenaça del drac, i després tornà a Girona a sol·licitar el perdó al Bisbe, qui veient-lo realment penedit, l’absolgué i li donà col·locació a la Catedral.